Parlant de soletat

Avui que com sempre em desperto,

per sentir-te a tú soletat,

m'envaeix un gran desconsol i moltes ganes de dir-te la veritat,

que potser mai arribaràs a saber el que jo sento...

bè, millor anem per parts:

que el teu somriure és una vitamina que al meu cos entra i domina...em domina,

que la teva mirada és un regne per on la meva ànima camina,

que el teu cabell es converteix en cotó fluix per a les meves ferides,

que quan sempre a les teves cartes em dius que m'estimes,

em sembla perdre el món de vista...

Ara ja sé perqué diuen que les millors coses són gratuïtes.

Ai de mí!, que t'observo i em contemples indiferent,

saps que alguna cosa em callo i no saps que és,

potser si savessis el que jo sento, llavors tot canviaría,

la veritat és que de tant que ho penso, ja no ho sé.

T'hi has fixat?, la lluna que ens va contemplar el primer dia,

segueix brillant allà dalt,

i le cel ple d'estrelles presumeix de lleialtat,

penses el què jo he pensat?

si tots dos volem ser com aquest cel estelat,

t'imagines que bonic que sería compartir la soletat?

Ara ja ens queda mitja hora,

i tú tornaràs a marxar,

peró potser aquest cop tot pugui canviar...

em dius adèu i amb tú se'n va la meva soletat.